My own drug to ease the pain that living brings (B.S.)

Fa una estona em mirava les mans. Ara, que també me les estic veient ja no les miro. Sencillament he passat de pensar a escriure. Que per a mi no és que sigui el mateix, sinó que no m'exigeix cap esforç. Em sento extrany. Clar, és el mateix dia que aquest matí... no em puc treure del cap que digui que es un regateig. No senyoreta, no és un regateig. Ni una subhasta. És un cony de màscara de protecció (rollo darth "luke yo soy tu padre" vader). Fa un cert temps, poquet, que em vaig ostiar contra la paret més béstia que m'he trobat mai, i ara elq ue no faré es posar-me a mirar una altra paret i arrencar-hi a correr salvatgement a menys que tingui l'ambulància exactament al costat del punt d'impacte, ho sento. M'he plantejat coma aobjectiu pels próxims anys no perdre el cap, buscar una solució a molts per qués i, a sobre, ho vull fer sense pensar. No m'he dedicat mai a posar rodes de molí enlloc, aixíq ue no ho faré ara.
Si hi ha alguna diferencia entre els essers humans aquesta en podria ser una. N'hi ha que pensen i n'hi ha que no. Jo VULL ser dels segons. N'hi ha de ràpids i n'hi ha que no ho són. Jo NO SÓC dels ràpids. Poder tinc una imatge de ser segur, de saber que penso en cada moment i de prepoténcia, i rés més lluny. Sóc tranquil i reservat, tímid fins i tot. I M'AGRADA SER AIXÍ!!!
Intento no anar per la vida dient a la gent que ha de pensar, que ha de fer n'hi res. Intento, fins i tot, que la gent no sapiga que existeixo, fondre'm amb les parets fosques quan és de nit i no hi ha llum. No vull que m'observin ni em mirin (tot i que després em queixo per que sóc invisible).
Jo seria feliç si pogués estar a un bar tranquilet, amb bona música i que em deixessin llegir trànqui un llibre que mai s'acabés. Socialitzar? Amb el cambrer i per demanar-li una birra de tant en tant. No m'agrada sentir gent que s'expliquen coses que potser a ells els interessen. A mi ja et dic ara que no. Em podria interessar alguna cosa sempre que me l'expliqui algú que conec i amb qui jo vull parlar. Peró que el novio de la seva germana s'hagi fet un tatuatje i el seu pare l'hagi fet fora de casa seva m'es absolutament igual. Clar, després em diuen que no saludo pel carrer. Si és que m'obliguen a aillar-me de tothom. Peró si fins i tot últimament em rento per que no diguin que els molesta la meva olor. No vull ni molestar de lluny. Necessito que no em parli ningú que no sapiga els meus dos cognoms. La resta del món me la sua.
Ara mateix no em veig capaç de mantenir un nivell d'entrega tant alt. Necessito poder esbargir-me quan vulgui, fer coses que no agradin.
Glups, no et prenc el pél ni res. Sencillament és que em protegeixo de mi mateix...