A la boda del fillol, qui no t'hi convida no t'hi vol

Torno a beurem trist. Solitari no, perque no em deixen.
He aconseguit ajuntar dos dels meus tres amics (ella i ell) i no han fet rés més que parlar de mi, i no he entés res perque era a dos pams i una galaxia de lluny.
Tinc entés que ara ja saben que no m'allito amb ella i que ell no em deixa la seva esquena per plorar (al contrari tampoc, tot i que ella si em deixa plorar, peró no que li faci malbé les camises...)
Es una cosa extranya veure'ls junts després de tants anys, peró va ser idea seva, no meva.

Com més alt més animal!

He descobert que ja no parlo d'ella constantment. Tan sols quan explico alguna cosa. Sempre és doncs ella i jo feiem, ella i jo teniem, quan anavem a comprar roba...
La meva amiga ja no en fa cas d'aquestes coses, perqué bàsicament ja ho ha sentit abans entre llàgrimes i fum de tabac (o de cigalò a les vuit del matí, peró aixó es la mateixa história...)
Crec que començo a assimilar tots aquells detalls que ja no tinc, tot i qué el general, la part gran (la suma de totes les petites) és la que fa mal.
N'he rebut la carta de resposta i he hagut de demanar que me la traduissin. No entenia una mena de metàfora sobre la llum i l'obscuritat i unes claus perdudes i no sé que més...
Ara ja he descobert que està bé, peró el que no acaba de passar-ho sóc jo. Faig veure que si, dissimulo i dic bajanades, peró sempre la tinc darrere les ulleres.
I em comença a agradar la sensació...

No en farem rés de bó de tu, carallot...

L'ansietat que em produia haver de tornar a començar a estudiar s'ha diluit. Ara tin cansietat esperant a veure si arriba la seva carta de resposta. Em llevo quan encara es ahir per anar a buscar el correu a la bustia i... com pot ser que tant d'hora ja l'hagi agafat algú?
Aleshores em passo tot el dia intentant saber si es perque no ha arribat o si m'esperarà quan torni a sota la porta.
Després m'en oblido mentre em dedico a insultar mentalmetn a tota la facultad i a enfotrme'n de tots. No tinc cap mena de ganes de relacionar-me amb tota aquesta gent.
El que vull és tornar a volar. Tornar a tenir quelcom ilusionant. Tornar a agafar una mà pel carrer i barallar-m'hi sense cap alate moviment més que el dels dits per decidir cap on tirem o de qui ens n'hem d'enfotre.
Aquestes són les coses que vull fer. Caminar i mantenir converses minimalistes digitals.
I no haver de sentir coses que no m'interessen.
Ho sento, estic de rebequeries ultimament.

Cada cosa pel seu temps, i les figues per l'agost

A veces me oigo a mi mismo
respondiendo a sus preguntas
a veces, torpes, a veces ingenuas
pero siempre torpedeantes.
A veces me parece escucharla
mientras, de camino a casa,
me pregunta aleatoriamente
como si fuese una encuesta.
Cuando vamos etílicos
no me gusta que me pregunte,
siempre parece una trampa
y acaba gritándome,
y yo termino enfadado,
y nos metemos a dormir
acurrucados pero sin besos.
Y eso es lo peor.
A veces me pregunta
por hipótesis indefinibles
y me obliga a responder
con datos indefendibles
para gestos inusuales.
No, no me planteo que pasaría
si te enamoraras de otro,
ni me planteo
enamorarme yo de otro.
Me mira, con su carita de niña,
y me sorprendo
poniendo voz de maduro,
de tipo que ha vivido
y que está de vuelta de todo,
pero me siguen gustando
sus medias de colores,
su risa al oírme hablar otros idiomas,
sus juegos de palabras
(más ágiles que los míos),
y sus canciones infantiles...

1 de novembre de 2003.

Gall que canta quan el sol ja és post, canta a morts

Sortir, sortir, sortir, emborratxar-me com quan tenia vint anys, notar com el meu cervell passa de ser en Joe quan la Mary Lou l'abandona a Julieta quan troba Romeo mort. M'emborratxo per canviar les coses. No, m'emborratxo per perdre de vista les coses. Peró tot i aixó quan estic fent veure que ballo en un bar de musica rock i parlo amb gent (sempre noies amb l'excusa per part meva de m'has cremat) acabo o delirant sobre el plistocé o parlant d'ella. Evidentment només aguanten uns cinc minuts. Després mirena la meva amiga que sol estar rient fins que no pot més a un mentre i marxen. No del meu costat, del bar directament.
Jo vull tenir amics, la meva amiga vol amor, jo vull el meu amor, l'amo del bar vol que ens emborratxem i per aixó no posa aire acondicionat...
Els dissabtes no son tan durs com els diiumenges peruqe sempre tens la possibilitat de tornar-te a emborratxar per la nit, peró tot depén de les depresions del voltant.
I jo n'estic fart de depresions que no son la meva. El deprimit soc jo, collons!
Vull plorar cada dia i que la gent em truqui per animar-me i que als deu minuts marxin perqué son encara un pessat que només fa que parlar de la seva ex-dona, etc...
Exigeixo el meu dret a ser pesat, aborrit i torracollons.

De quin pa en fots rossegons...

Un cop més, al diumenge m'envolta. Quietud, micromoviments, poc... Els diumenges han esdevingut la minima expressió de la vida humana a casa meva. Es mou més la porta de la nevera que jo.
M'estic hores i hores amb un llibre obert sense llegir ni una sola lletra, amb la música encesa durant el que dura un disc, després si no tinc el mando a prop ni el torno a sentir.
El cap el tinc lluny, i habitualment sense cap rastre de ressaca, amb el que estic més hores despert i tinc més temps per no fer res i allargo el moment de fer el dinar per poder sopar directament.
Penso, penso, penso. De tant en tant algun missatge al móvil d'una amiga que esta fent el mateix que jo.
Creo estrategies dins meu per explicar-l'hi un dia que vull anar a veure-la tot i qué sentir-la em posa trist. Vull veure-la peró pensar-la em fa bullir el cap...
La soletat dels diumenges d'ara no te res a veure amb la soledat dels diumenges amb ella. Dormint la tele, jugant eternes partides a l'intelect, sortint a passejar els dos junts amb els walkmans amb músiques diferents i entendre els ulls de l'altre mentre caminavem...
Trobo a faltar el contacte de la seva mà...

De llibres i diners savis i rics sempre en volen més

Avui l'hi he escrit una carta. Una carta que crec recordar am va demanar que li escrigués. Bé, em sembla que em va demanar que la truqués i li expliqués tot per teléfon, peró no és possible. Encara ploro només de recordar la seva veu. Crec que no he escrit res que no sapiga o pugui imaginar. Deixant a part l'excusa de la carta, es clar. Universitat, feina, etcetera...
Pero l'important realñment era dir el que sento, crec. No ho he aconseguit, peró per la sencilla raó de que no se expressar els meus sentiments d'una manera coherent, i fins i tot en els moments de absoluta sinceritat no puc parar de recorrer als acudits...
Rebre alguna carta d'ella serà extrany, peró espero que em faci el favor, fins que jo la truqui, de seguir amb aquesta nova relació epistolar. Necesito saber que es de la seva vida, peró no puc sentir com l'explica.

Si en deixes uns en perdras d'altres

M'enganxo a les parets mentre camino per la terrassa de casa. M'enganxo a les parets mentreem deixo caure cap a terra per tal de no veure el cel, la platja, els arbres. M'enganxo a les aprets metnre canto estupida i asincronicament cançons una rere l'altra intentant tenir prou forces per no sentir una i altra volta les mateixes. M'enganxo a les parets decidint si es millor sopar demà o demà passat. M'enganxo a les parets tot buscant una forma grollera de definir el que em passa per no quedar com un sentimental infecte davant meu (del que pensin els altres no en vull saber res). M'enganxo a les parets suplicant que em passi la fredor de les mans i l'escalfor del cap. M'enganxo a les parets esperant que quan m'aixequi ella hi sigui amb aquell posat de fingida suficiencia mentre per dins es retorça de riure mentre jo posava cares i feia alusions a practiques sexuals en llocs pùblics i sagrats...
M'enganxo a les parets, per intentar oblidar que seguiexo enganxada a ella.

Qui va tot sol camina com vol

D'ahir que només faig que pensar en sexe. No en un sexe qualsevol. Un sexe agrait, de confiança, de coneixements més profunds que un nom i un teléfon. Evidentment, penso en el sexe amb ella.
M'encantava sentir els seus passos al parquet de casa anant cap a la dutxa i les seves paraules màgiques. M'agradava sentir la cremallera dels seus pantalons mentre jo era a la cuina rentant els plats. Moria cada vegada que mentre erem dinant ella feia veure que li queia una forquilla i desapareixia sota la taula. Em desesperava notar-la venir mente feia el café dels dissabtes i em passava l'ampolla de conyac per l'esquena...
El que em sembla més curiós de tot es que la majoria de vegades el sexe venia després del menjar o durant. Es una associació potser bastant coneguda, peró jo no la relacionava amb la meva vida, peró avui hi he pensat (en el sexe) i l'he vista.
No se que ho deu fer, perqué sempre havia relacionat els conceptes ella i menjar amb la migdiada o amb sortir corrents cap a la seva feina, peró ara ho associo amb sexe...

Cel rogent, pluja o vent...

Noto al voltant meu la sensació, ja vella amiga, de l'inutilitat. Torno a notar al voltant meu l'excusa perfecte per parlar amb mi un altre dia. He quedat amb algú, tinc una reunió, et truco més tard si m'animo...
Després de tant poc temps, o potser de ja massa, he deixat de ser important per tothom (i espero que sigui la crisi del dissabte a la nit a casa...) Creia, infeliç de mi, que els agradava la meva companyia, que els interessava saber si estava bé, si plorava per les nits, o si em tirava pets a sota els llençols.
Ara m'estic tornant altre cop en la persona pesada i aburrida que era fa anys. Pensava que aquesta part de mi havia mort, peró resulta que no, i que ha tornat amb força.
Podria ser que em passes per que ells tres em pregunten coses sobre la seva vida i la meva unica solució es dir-los que jo no en sé de donar consells, i en dues hores qualsevol dels seus altres amics els aixeca l'anim, els torna a posar a tó (per dir-ho d'alguna manera) i jo només aconsegueixo que riguin una estona. Potser ser el bufó de la cort ja no m'agradi, o no sigui el que necessiten.